poesía

27. nov., 2022

Més enllà de Girona,

des de dalt la nostalgia,

s' albira tota la ciutat.

És la mateixa ciutat per la qual camino diàriament.

Més petita o més gran.

Sempre enigmàtica per a mi.

Sempre llunyana.

Sempre tímida.

Des de més enllà de Girona,

allà, on els meus records poden abarcae,

es divisa una ciutat emboirada, grisa,

com els núbols que l' atapeeixen,

Sempre fràgil.

Sempre subtil.

Sempre freda.

Més enllà de Girona,

des de la llunyania,

evoco una ciutar que s' obre a l' univers,

a un cel expectant que la contempla de fit a fit.

És bonic mirar Girona 

des de lluny,

des de més enllà de les muralles

que l' aïllen de la resta del món.

De quin món?

Del món que s' agita compulsament al mig dels seus carrers.

Més enllà de Girona,

des dels Àngels,

des del silenci pristin,

es veu una ciutat envoltada de boscos frondosos,

de muntanyes que la cerquen i vigilen

amb ulls inquietants.

Girona és inquietant vista des de lluny,

Més enllà de Girona,

a prop del pinzell que la retracta,

veig una ciutat blava,

que plora la seva abséncia.

Veig tremolar les cases del riy.

Estretar-se el carrer de la Força.

Allargar-se el carrer de Sant Marti i el de Sant Llorenç.

I agegantar-se les torres de la Catedral i Sant Feliu.

Està lluny Girona, em diuen els vents.

Queda entre les aigùes i el cel,

més enllà de la història que fa el seu recorregut,

Més enllà encara?

Més enllà, em responen els vents.

Més enllà de les finestres que s' obren a la llum.

De les passes ràpides del turista

que copsa amb la seva cambra les imatges aparents de la ciutat.

Més enllà de les llegendes que descobreixen els seus tresors ocults.

Més enllà de l' Àngel?

Més enllà encara s' esten la ciutat.

Com una fal.làcia,

com un engany dels sentits,

es divisa Girona.

Des de més enllà d' on poden abraçar les meves emocions.

És la mateixa ciutat que viu d' esquena a la tardor.

Més enllà de Girona es descobreix la Girona vella,

els seus edificis desapareguts,

els homes que escriuen, des de més enllà, la seva història.

Més enllà de Girona,

des del fons dels seus rius,

es perfila una ciutaf,

que s' enmiralla bocabadada,

cercant el seu poeta estrany.

Girona no riu, des de la llunyania.

És blanca i negra,

com un somni esvaït.

Des de lluny, Girona em cerca,

em persegueix pels carrers laberíntics del barri jueu.

Em deleita amb les seves cançons populars,

m' acarona amb les seves mans humides.

Més enllà de Girona,

des de dalt de la nostàlgia,

veig una ciutat plena de pols

que creua els seus carrers desèrtics.

Des d' allà dalt,

la ciutat truca a cada porta,

cercant un racò per adormir-se,

cercant un espai qud no existeix,

sino és més enllà de Girona.

Allà on els arbres de la Devesa

romanen impertèrrits

contemplant com la ciutat envelleix.

Més enllà de la nostalgia.

25. nov., 2022

Els mapes són inescrutables.

Tants noms, tants rius, tants paisatges.

Em desoriento, em perdo als seus tortuosos passadissos,

Als seus racons inaccessibles.

Paris sembla un lloc remot

si el mires des de l Himalaya.

Els fiords son mas profuns que els nostres rius

i a més manquen de llegendes

I de nens ofegats a les seves aigües.

Prefereixo no parlar de la Xina

que sembla diminuta i s ha de cercar amb lupa.

Tampoc apareixen les dreceres als mapes

ni les fonts ni els oasis,

ni la casa on vaig néixer,

ni els ravals de Bons Aires

ni el fanalet del tango,

ni els ports bulliciosos

ni les temudes cruïlles,

ni l' illa deserta de Robinson Crusoe,

ni els barris on viuen apilats els pobres,

ni el païs que visità aquell savi a la seva vellesa.

Els mapes són absurds,

opacs, impenetrables, abstrusos,

com una selava verge,

però jo els duc sempre amb mi,

perquè em recorden 

quan justa i complicada és, a voltes, la vida.

23. nov., 2022

Hi ha gent que creu que tot a la vida és qüestió de diners,

que tot es resol a cop de tarja

o de talonari, com es deia antany,

que Amazon ven felicitat online

y que Versace té l elixir de l eterna joventut.

Tot es resol amb diners,

molts diners,

poderós cavaller,

la casa esgavellada,

les vacances a Corfu,

el sopar a un restaurant de luxe,

l enuig inusitat de la neta,

el cop de porta inevitable,

L IBI

I l impost de sostenibilitat i medi ambient.

Hi ha gent que creu que Bill Gates,

Rockefeller,

Rotschild,

George Soros

i tots els membres del club Bieldeberg

no moriran mai

perque han pagat a Caronte,

el mitic barquer de la llacuna Estigia

amb bitcoins

i el seu vaixell esta molt lluny del port

on atraquen els rics els seus iots.

La Cinquena Avinguda o Puerta de Hierro

es per molts el paradis a la terra

o la vie en rose si es prefereix.

Amb diners, pensen ells, es compren voluntats

i es resolen molts misteris.

Viuen en l engany.

Solamente lo barato se compra con el dinero.

No saben que la rialla que compren

no te boca per dir t estimo,

ni mans per amanyagar,

ni ulls per besar amb la mirada,

ni cames per aconseguir els somnis

ni pell que atregui un impossible.

No saben que son pobres,

molt mes que els de Somalia

o els de les faveles de Rio.

Son pobres perque mai van haver de compartir els seus jocs amb la lluna,

ni donar una abraçada sense demanar res a canvi,

Ni prestar el seu riu a mitja nit sense cobrar interessos

ni regalar les capitals del mon,

ni creuar un pont per estar fora de perill,

ni fugir dels perdedors i altres faunes,

ni escoltar el que el vent els havia de contar.

Son pobres i no ho saben.

Algu els ho havia de dir.

22. nov., 2022

CANTAR A L' AMOR O A LES ROSES

Cantar a l' amor o a les roses,

quan encara es de nit a casa meva,

a les cases del món sencer,

a totes les dreçeres,

a totes les galàxies.

Cantar a l' amor o a les roses

des de tots els estimballs,

des de totes les basardes,

des de tots els noms entaforats.

Cantar a l' amor o a les roses,

perque arriben de països llunyans,

descalços, nafrats, amb les ferides obertes,

cercant un cor, un refugi, 

una empara que els protegeixi

del fred i de la neu,

que els retornin els ulls de la lluna,

senzills, esbalaïts.

Cantar a l' amor o a les roses,

abans de que sigui tard

i ens mossegui l' enuig o la fronda,

abans de que la tristor els mati

i els homes els retin homenatge.

10. sep., 2022

Yo soy más de abrir ventanas,

puertas,

que entre el aire,

que corra el viento,

que se oigan los gritos de la gente,

el ruido ensordecedor de las sirenas,

las risas de los viandantes,

la polifonía humana, 

sin decoro,

sin trastienda,

las voces de todos los colores,

de todas las etnias,

de todos los países.

Me gusta ser la nota discordante,

la que derriba muros

y enfrenta voluntades,

la que no conoce fronteras,

la que se separa de la tribu

para trillar sus propios senderos,

la que descubre molinos de viento

en la alacena de su casa

y abandona a los gigantes por pigmeos,

la que se interesa por lo trivial y anodino

y se duerme escuchando Ne me quitte pas.

Yo soy más de abrir ventanas,

aunque entre el polvo

y la arena del desierto.

Que circulen libremente

por mi casa los bomberos

y los indios aztecas,

que se hable el quechua

y el último dialecto de la India.

Que a mi alrededor haya disonancia 

y no armonía,

que se crucen todos los vientos en mi vida,

que me lancen todos los órdagos,

que conmigo se rompan todas las barajas,

todos los moldes.

Y que cada quien interprete su papel

en este gran teatro del mundo.